Ahir, amb els companys de l’Esquerra Independentista preparàvem una kafeta en suport a la PAH, em vaig preparar una intervenció sobre la lluita de la PAH i el origen del problema més enllà de la bombolla immobiliària. Com que no va ser necessari fer-la us la comparteixo aquí.

La situació de crisis vital que genera a moltes persones el accés (o permanència) a l’habitatge és un fet contrastat en múltiples informes de moltes organitzacions i entitats. Només a tall d’exemple, un informe del Departament de Salut constatava que entre 2007 i 2013 s’han executat 79.043 desnonaments a catalunya, 43 per dia al darrer any. Dels desnonats, un 70% estava a l’atur i un altre 70% tenia grans dificultats per satisfer necessitats bàsiques (alimentació, aigua, electricitat….) [+]

Malgrat això, molts activistes de la PAH centren el seu discurs en una qüestió de drets que l’estat ha de garantir, parlen del dret a l’habitatge reconegut en la constitució espanyola i parlen de la bombolla i la cobdícia dels banquers que els han portat en aquesta situació. Aquesta mirada portada a les últimes conseqüències acaba portant a defensar que si cada un fa el que toca i es pot treballar viurem feliçment pagant habitatges -per sobre del seu preu- a costa de fer hores extres amb la suor del nostre front, i que el problema no és la banca sinó que s’ha de regular la cobdícia per que no sigui tant fora mesura.

El contrapunt.

Cal començar a ubicar d’on ve el problema de l’habitatge que ens ha portat ara a les situacions que viuen moltes famílies.

En el sistema socio-econòmic en que, per sort o per desgràcia, vivim la forma d’activar la producció en un àmbit o un altre és amb la inversió de diners, ja siguin públics o privats. Quan hi ha diners hi ha interès, estudis, formació, centre especialitzats, maquinaria, matèries primes, experts…. i sobretot hi ha llocs de treball.

En algunes economies de referència de la socialdemocràcia aquests sectors en que s’inverteix acostumen a ser sectors amb “un alt valor afegit”, investigació científica, innovació tecnològica i enginyeril i altres. En els països del sud d’europa, en canvi, en el que s’ha invertit principalment és en construcció per l’habitatge i pel turisme.

La realitat és que decidir en què invertir és un dels principals dilemes dels que tenen aquesta possibilitat, tant públics com privats. Els criteris alhora de decidir poden ser molts: el benefici social, la millora de la productivitat a llarg termini, el medi ambient, la seguretat laboral… Però la realitat és que pels inversors privats els criteris són bàsicament dos: seguretat de la inversió (recuperar els diners posats) i treure’n tant benefici com es pugui. I és per això que, en un moment donat de la nostra història recent, comença a créixer el sector de la construcció i immobiliari.

Cal tenir en compte que el construir immobles te un altre avantatge pels inversors respecte altres opcions. Igual que comprar or, els habitatges si bé amb el temps es deterioren tarden en fer-ho, i si hi ha un sistema legal que els protegeix (com és el cas de l’estat espanyol) poden mantenir-se buits a l’espera de canvis en la conjectura econòmica, esperant que sigui un bon moment per vendre i fer, com dèiem abans, el màxim de benefici.

A més la possibilitat de vendre els habitatges construïts estava assegurada per 3 costats. Per l’increment forçat dels preus del lloguer, per les facilitats a la compra que posava l’estat (p.e. desgravacions fiscals i propaganda) i per les facilitats als crèdits que posaven els bancs. Aquest trident és el que evoca a gran part de la societat a comprar habitatge molt per sobre del seu preu (la bombolla immobiliària).

Amb aquests mecanismes qui ha invertit s’assegura grans beneficis, doncs mentre el comprador tingui feina ha d’anar pagant el pis molt per sobre del que ha costat construir-lo, i quan no tinguin feina, no és problema, doncs el banc es queda el pis i el comprador ha de seguir pagant, així que s’assegura la inversió recuperant el pis i tot el que pagui el comprador és pràcticament benefici net. Una jugada perfecte.

Cal senyalar, doncs la proximitat dels subjectes que actuen aquí: fons d’inversors, grans constructores i banca. Si bé és difícil posar noms i cognoms el l’entramat de societats anònimes i en l’accionariat, és indiscutible que existeix un interès mutu i una estreta connexió de tots aquests actors.

Així doncs només resta veure la jugada que ens han fet, enlloc d’invertir en desenvolupar el teixit productiu (ja es fa a les economies del nord) ens hem quedat atrapats en aquest cercle viciós, que acaba per si fos poc, amb una gran massa de població aturada, sense expectativa de trobar feina i fortament endeutada, és a dir, una gran massa de població disposada a treballar del que sigui al preu que sigui. Bona època per tornar a fer negoci doncs.

Però aquí cal recordar una cosa, qui ha fet els habitatges som nosaltres, i un cop els hem construït, qui és ningú per venir-nos a dir que dormim al carrer?

Així doncs, patada a la porta i a seguir.

Julià Mestieri