Com és lògic, és habitual que qui més parli de feminisme siguin les dones. Més en els moviments polítics transformadors, on hi ha lloc per l’organització i desenvolupament de la consciència política i feminista i, més encara, si estan normalitzats els espais no mixtes de dones. Malgrat la necessitat d’aquests espais, són una arma de doble fil pels moviments socials i polítics. Doncs faciliten que els companys i companyes menys conscients els hi deleguin la lluita antipatriarcal, o el que és més greu, l’anàlisis, reflexió i pràctica entorn l’opressió de gènere.

El corol·lari més evident d’això és que els homes que militem en espais (formalment) antipatriarcals, però no de militància exclusivament antipatriarcal, sovint oblidem el treball en aquest sentit -o ens limitem a les dinàmiques assemblearies-. Per això, crec que fa falta obrir el debat sobre la masculinitat des de la perspectiva dels homes, i encara més, per als homes.

No cal discutir aquí perquè la masculinitat hegemònica patriarcal ha de desaparèixer, sinó com i des d’on fer-ho i sobretot què posar-hi en el lloc que aquesta ocupava. Aquest és un procés que ha de ser transformador com a procés, no només pel lloc d’arribada.

Des dels moviments feministes s’interpel·la als homes en clau de (potencials) agressors (estructurals), i ja és motiu suficient per treballar per eliminar la masculinitat patriarcal, però cal anar més enllà:

• Aquesta masculinitat ens és quelcom imposat -que no és nostre- i ens hem de plantejar si la volem o no, com la pressió estètica o el consumisme.
• És quelcom que limita la nostra forma ser persona, doncs ens condiciona poder desenvolupar-nos lliurement amb patrons, pors i prejudicis cap a un mateix (autoodi) i ens força a eliminar algunes de les nostres expressions.
• És una masculinitat autoagressiva per aquelles persones que com demanava el Che “senten en el més profund del seu ser qualsevol injustícia comesa contra qualsevolc a qualsevol part del món”, «la qualitat més bonica de qualsevol revolucionari» deia ell. No hem d’oblidar que per moltes dones els homes no som més que potencials violadors caminant pel carrer.

El problema està en com fer-ho. Segurament, el més habitual, és un procés de negació sense una autocrítica forta l’origen d’on surt el que s’ha de negar i que per tant per molts homes deriva en autonegació. Aquest acostuma a ser el principal impuls de molts homes sensibles amb les aportacions feministes sobre nosaltres, però clarament mancat d’una perspectiva autocrítica i d’autoconstrucció.

En entorns militants, ens hem acostumat a veure homes que es contenen amb el que els hi sortiria de ser o fer, però que es desencadena en moments de desinhibició. Reprimir l’expressió de quelcom que se sap incorrecte, sense destriar-ne l’origen, és un camí de curt recorregut que genere monstres i sobretot frustració.

No es tracta d’aniquilar-se a un mateix i la pròpia forma de ser sinó de construir-se com a quelcom nou. Evidentment ens cal deconstruir d’allò que tenim a dins i que ja (gairebé) forma part de nosaltres i no volem, però a més a més ens cal saber què ser. Ens cal trobar una forma de ser que nosaltres vulguem, per iniciativa pròpia i no només a la contra, per què un cop buidats de les imposicions masclistes del patriarcat el fet de ser home s’ha d’omplir de quelcom que valgui la pena ser viscut.

Això que ens cal construir pot ser qualificat de «masculinitat feminista»? Jo crec que si. Una forma de ser home sense restes del patriarca. Clarament es tracta d’un camí personal de cada un, que com tot millor si és construït en col·lectiu. Justament, com que allò personal també és polític em permeto alguns apunts.

• El poder, les formes de micropoder que tenim minut a minut en pràcticament qualsevol quotidianitat. El primer pas és, òbviament, no exercir aquest poder, però penso que la nostra contribució més valuosa està en eliminar l’existència de moments de poder, més que de deixar-los a l’aire (que seria el primer pas). Una idea:

• La vivència del desig i la cosificació parteix inevitablement de l’assumpció d’estar en una posició de poder accedir -i fins i tot consumir- relacions i cossos. És una posició molt angoixant per viure en societat i, segurament, el primer que cal per transformar-ho seria sentir-ho així. Envoltats de relacions socials i personals és molt més plaent viure i sentir a la gent com a iguals on el desig cosificat sembla més una escopinada a la cara que una altre cosa. Entrar en el tema del plaer s’escapa de l’abast d’aquesta entrada però podem apuntar que pensar en el plaer com viure només el propi és una visió amb una tanca al mig del camí, que darrere amaga un gran recorregut.
• Els micromasclismes i relacions de tracte quotidià. No cal més que agafar el millor de la teoria queer en quant a la diferència entre home i dona, que és que no n’hi ha cap de significativa. Moltes dones poden tenir més trets masculins que molts homes i a la inversa. Pensar en persones malgrat semblar un tòpic, certament, permet una forma de ser home molt més humana: es tracta d’una eina molt potent per trencar amb el binarisme i els rols imposats, amb els que poques persones ens identifiquem i que transgredim a diari.
• …

La lluita feminista és una de les més exitoses al llarg de la història recent, però malgrat haver guanyat moltes batalles segueix essent necessari obrir nous fronts en aquesta guerra sense treva. Espero que aquestes reflexions ajudin a continuar obrint aquest nou front de lluita, si desperten interès hi seguirem treballant.

Machete al machito!

 

Julià Mestieri – @julimestieri