Reprenc l’activitat al blog per compartir apunts i pensaments sobre la situació dels moviments socials i populars (per posar un nom, en parlarem) a Sant Cugat. Fa ja un bon grapat de temps que he deixat l’esquerra organitzada, i de mica en mica m’ha anat donant una perspectiva que intento aportar i compartir aquí.

La prèvia

Qui es dedica més o menys a intentar canviar la ciutat ja coneix el context (20 anys d’història de lluita juvenil, història dels moviments socials, evolució i perfil sociològic de la ciutat, urbanisme, tendències de vot, interessos i preocupacions ciutadanes, etc.). Així que la xapa que se la faci cada un. La prèvia no és tan prèvia, però tot plegat cal tenir-ho en compte. El que vull és centrar-me en les fites recents que marquen a on estem ara els moviments socials i populars, moments de cristal·lització en què es transcendeixen els marcs previs.

Segurament un punt d’inflexió en aquest sentit és l’entrada de la CUP a l’ajuntament amb 2 regidors, i la gran feina feta durant 4 anys, inclòs l’acord amb PC per arribar a ser-ne 4. Tot plegat com a cristal·lització d’anys de lluita. L’assoliment de 5561 vots significa una un nivell d’extensió social important respecte el que són els moviments socials i populars, així com una identificació amb la idea que representava la CUP en la comtessa electoral. 5561 que és un gran avanç però que representa només un 15% de l’electorat. Aquest punt d’inflexió tinc la sensació que es va viure com un «assalt als cels», sent percebut -inconscientment- per molta militància com un limit al que no es pot espirar superar i que cal centrar-se a gestionar. Però, al meu entendre, a diferència de la primera legislatura la dinàmica de contraproposta està faltada d’una proposta global o de projecte per la ciutat.

Per aquest motiu i segurament d’altres penso que s’ha perdut part de l’embranzida que hi havia. Potser perquè ara ho miro des d’un lloc diferent, i no és per fer un «cualquier tiempo pasado fue mejor». Penso que hi ha hagut molts canvis en les condicions en què la CUP ha de desenvolupar la seva tasca que hi han jugat un paper important, però una cosa no treu l’altre. En tot cas, no crec que hi hagi un horitzó sociabilitzat entre la militància d’objectiu comú, ni en la CUP ni en la resta de moviments socials i projectes transformadors.

En el context del canvi de la situació prèvia a la descrita es va coure la idea de Cal Temerari. En el foc lent del transcendir sectors socials neix com un projecte no adreçat ni pensat per a l’EI, amb una reflexió de base que buscava respondre: quina és la majoria social que ha de canviar aquesta ciutat? I en aquest sentit ha vingut fent feina, però també és cert que com a projecte està ben sol en aquest plantejament com a projecte per la ciutat, i en cas que es tracti d’un avanç de poc serveix si no el fa tothom que l’ha de fer.

El resum ve a ser que hi ha una massa crítica de moviment socials significativa, una massa de militància també important, però amb objectius polítics -en el sentit genuí de la paraula- generals de ciutat dispersos i poc relacionats amb cap tàctica desplegada.

Objectius polítics

L’anàlisi socioeconòmic de la ciutat deixa clar que vivim en una ciutat injusta, amb elements d’injustícia propis més enllà de viure en un sistema injust. La necessitat de transformar-la és doncs imperiosa i un objectiu en si mateix. En aquest sentit, com a corol·lari, la creació, acumulació i conquesta de poder en les seves diverses formes passa a ser també un objectiu. Val, si, acabo de dir una obvietat, el tema és, en base això, com seguim?

Crec que és bastant de manual que cal que els moviments populars ens marquem objectius assolibles a mig (~8-10 anys) i llarg (~20 anys) termini. També crec que la creació i acumulació d’espais de poder (popular) serà avaluable principalment per la capacitat de permetre o no una conquesta de poder institucional en unes eleccions municipals. Penso que un full de ruta en aquest sentit ha d’ubicar una cristal·lització electoral a mitjà termini. Clar està que no tot el poder està en les institucions, però el quid pro quo dels dins-fora pren sentit quan hi ha les dues potes, i alhora la pota electoral no deixa de ser la prova del cotó de la capacitat d’aglutinació popular amb un projecte construït fora.

Així doncs, per passar d’objectius a l’estratègia sorgeix ja l’element clau, quin és aquest projecte? Parlem d’un projecte que ha de ser capaç d’aglutinar lluites i reivindicacions parcials a una global. Un projecte que interpel·li i aglutini els subjectes necessaris per representar una majoria a Sant Cugat que permeti cristal·litzar en un ens -molt possiblement un govern de la ciutat- que pugui desenvolupar aquest projecte transformador.

Crec que un punt clau és comprendre que un projecte per la ciutat no serveix per demostrar cara endins ni els nostres brillants anàlisis la capacitat de radicalitat de les propostes, sinó que, al meu entendre, la gràcia de pensar un projecte per aquest objectiu és el de ser quelcom realitzable en el temps i la forma marcada, no té sentit anar més enllà (en què és l’àmbit de la propaganda), sinó que ha de servir de palanca per aglutinar a qui mai hem pensat a aglutinar, doncs és l’única forma d’avançar posicions. O potser no l’única, en èpoques de travessa del desert s’ha fet «picant pedra», cert, però no estem ja en aquest context, i almenys jo si faig política no és per resistir, és per guanyar. Així doncs s’ha d’entendre un programa com a eina per la construcció de la UP.

Marc mental i subjectes polítics

Així doncs s’obre una nova qüestió, qui pot ser aglutinat per un projecte transformador de ciutat? El més possible és que aquest qui no existeixi i s’hagi de crear/construir, tot i així aquesta construcció serà, en part aglutinació en part suma de gent interpel·lada directament.

Si quelcom dificulta aquest punt és l’hegemonia convergent en la ciutat, i dic hegemonia no com a sinònim de majoria, sinó perquè en el marc mental de tothom representa el bo i millor de la ciutat, culturalment hi ha una identificació entre CDC i Sant Cugat. En aquest sentit és més que rellevant 2 elements de la política desenvolupada per CDC a la ciutat:

• Xarxa clientelar: el conjunt d’entitats i «grups» que viuen de tenir una bona relació amb el govern municipal -és a dir amb CDC- és gran i divers. Alguns d’ells totalment acrítics, altres amb elements crítics però totalment o pràcticament dependents. També cal destacar la política de cooptació activa com per exemple amb associacions de comerciants, en certa manera la unió o algunes entitats de cultura popular.
• Ampli marge programàtic: un altre element és la dificultat de des dels espais actuals llençar polítiques de confrontació, ja que amb l’ampli marge polític de CDC es poden permetre fer seves propostes eminentment nostres, per exemple el nou tracte amb DSS, el desplegament de l’economia social, la participació, polítiques d’igualtat… En aquest sentit CDC a Sant Cugat no és tant una força electoral més sinó el partit hegemònic, del govern i amb marge per incloure el que faci falta en la seva tasca de govern.

Així doncs el marge de partida és estret en l’àmbit de proposta, cosa que ens ha impulsat a moviments socials i col·lectius a créixer més per identificació sociocultural que per adscripció programàtica, dinàmica amb la qual hem de ser autocrítics.

Així doncs cal veure quins subjectes, col·lectius i idees poden ser susceptibles d’articulació. A tall d’esbós comento alguns dels més recurrents.

Podem començar pels grans temes clàssics de la ciutat, com el problema de l’habitatge, les diferències centre-districtes, l’extinció del comerç local o l’espai pel jovent. Són tot qüestions que generen un ampli consens social però que en cap moment han articulat un moviment al seu voltant, amb excepció d’algunes plataformes efímeres, des de l’APH a l’Aplec Jove, però en cap gas transcendint més enllà de les persones més implicades i l’entorn més proper. On sí que trobem un exemple significatiu és a la floresta on sí que hi ha una dinàmica popular que mica a mica va cristal·litzant. Un altre gran tema és el de la gestió de l’espai públic, que genera 2 consensos bastant clars, per un ús extensiu i per un ús restrictiu, però en una dinàmica més de grups d’interès (entitats – veïns de places saturades) que d’interès social col·lectiu, si bé és cert que és un dels pocs temes que mou passions a escala de ciutat.

Altres temes més amplis que transcendeixen la dinàmica particular santcugatenca com les qüestions de classe / dalt-baix, etc. tenen unes xifres que sustenten dos grups ben clars i polaritzats, també distribuïts geogràficament, però cristal·litza en dinàmiques electorals sense una articulació social més enllà d’alguna associació de veïns enquistada. L’experiència de la PAH en aquest sentit potser va fer el primer pas en el camí, quedant molt lluny, i constatant la dificultat de transcendir l’individualisme fins a fracassar, però cal senyalar la identificació social positiva amplia que va generar. També la qüestió de la immigració ha canalitzat més en grups d’interès que en moviment o sentiment col·lectiu. Pel que fa a les iniciatives de cooperació amb el 3r i 4t món si bé numèricament també són significatives les xifres (% de persones que necessiten Càritas, per exemple) ha estat activament i eficaç invisibilitzada i particularitzada per la gestió institucional.
Parlant del teixit associatiu cal reconèixer que és difícilment interpel·lable en clau de ciutat. Tant en l’àmbit esportiu com en l’àmbit cultural malgrat que representar un % de la població important no ha transcendit pràcticament mai l’àmbit de la reivindicació corporativa, tot i ser temes de ciutat com la manca d’instal·lacions. Pel que fa el teixit associatiu entorn de la cultura popular sí que participen de la imatge de ciutat, però més com a mostra d’aparador que com a subjectes vius fora de la seva pròpia dinàmica. Un altre teixit en extinció però existent i amb certa càrrega de legitimitat són les associacions de veïns amb les que hem comptat però no hem treballat per articular ni revifar.

Ara bé, si hem de parlar d’identificació social a Sant Cugat cal parlar de la marca/model Sant Cugat, comerç, zones de vianants, verd i parcs infantils. Funciona per activa en les persones que han vingut a viure a la ciutat atretes justament per això, i per passiva perquè als que en patim l’altra cara en última instància en som habitualment acrítics. En aquest marc mental, embolcallat en la «eficiència de la gestió» municipal no hi tenen cabuda ni les situacions de corrupció legal que han quedat totalment invisibilitzades ni la convivència amb les poques famílies «de tota la vida» que viuen rendes de les seves propietats immobiliàries i que són d’interessos fàcilment vinculables amb les polítiques urbanístiques i de ciutat.

Relacionat amb aquest aspecte sí que cal parlar de la dicotomia discursiva poble/ciutat que sí que opera en diversos sectors santcugatencs. La metàfora de l’exalcalde Recoder emmarcada justament en aquest model Sant Cugat de bon viure donant l’afegitó de «i amb folklore local» ha tingut bastant de recorregut i ha permès aglutinar sota la identificació de «poble» diversos sectors socials implicats en entitats, especialment relacionats amb la cultura popular. Però en aquest sentit com comentàvem qui encarna principalment aquest «poble» no té una veu pròpia que transcendeixi la seva pròpia activitat. Caldrà reflexionar quin recorregut té i fins a on pot aglutinar i generar identificació i per tant valdre la pena de batallar.

Recapitulant, cap problema santcugatenc ni situació ni col·lectiu articula o pot articular fàcilment cap idea de projecte col·lectiu, malgrat sigui objectiu que hi ha problemes transversals. En aquest sentit queda clar que és difícil plantejar directament un procés d’aglutinació.

Una altra anàlisi, que ja correspon més a qui hi vulgui participar és de qui ha d’impulsar un projecte per la ciutat i a través de quins espais o plataformes s’ha d’impulsar. Aquí dins hi ha d’haver un rol de lideratge tot i que ara mateix no s’albira qui està en condicions de perdre’l. Segurament la resolució d’aquestes disjuntives anirà relacionada amb el procés previ de mobilització, desgast i la creació de nous actors socials.

Estratègia

Cal pensar bé com entenem la unitat popular. No podem basar una estratègia que busqui conquerir posicions significatives merament en l’aglutinació de sectors ja organitzats o existents, com es desprèn del punt anterior. Primer perquè molts d’ells que són objectivament necessaris ja s’ha comprovat que no tenen interès a sumar-se en els projectes/plataformes ja existents. Segon perquè aquí només hi ha una part d’aquella gent que ens fa falta.

En aquest sentit cal fer un apunt pel que podem anomenar «efecte ADS». Igual que salvant les distàncies va passar amb la PAH. És una condició necessària per desenvolupar aquesta estratègia la capacitat de superar -per desbordament polític, d’abast, pràctica i proposta- les dinàmiques de sectors i partidistes en les diverses plataformes unitàries. En aquest sentit, segurament per l’àmbit més acotat, és un exemple la plataforma pel 8 de març. Emperò el projecte que millor mostra aquesta dinàmica d’integració i superació és Cal Temerari.

Aquestes observacions ens porten inevitablement a observar críticament la falta de dinàmiques de formació i de convenciment a través de la discussió d’aquells amb qui tenim diferències de diversos tipus. Cal veure quines dinàmiques cal engegar des de ja per construir una massa militant amb capacitat de treball i política per ser una eina per impulsar una proposta d’aquests tipus. Cal també distingir el paper de liderar la construcció d’espais amplis sabent acceptar l’heterogeneïtat en els mateixos. Cal saber integrar aquells sectors socials i activistes necessaris que se sumaran a fàcilment a diverses iniciatives però difícilment la lideraran.

És a dir, l’aposta per la UP no pot ser estrictament nominal, i comporta necessàriament la sortida de la zona de confort militant i ideològic dels projectes que s’hagin de desenvolupar. Això no vol dir que no sigui necessari un alineament previ entre aquells i aquelles que estem per desplegar un projecte d’UP a la ciutat.

En aquest sentit cal reconèixer que la CUP té un potencial que no està desplegant, i caldria veure fins a quin punt és qui ha d’aglutinar arribats a cert punt de creixement. Pot jugar un paper d’embranzida inicial, d’articulació i sobretot de cantera d’aquella gent que haurà d’estar al peu del canó. Però no està clar que pugui ser qui dugui a terme una catalització en poder institucional d’aquest projecte. Segurament no podem descartar una plataforma àmplia aglutinada entorn a un projecte alternatiu al de CDC contenint diverses organitzacions polítiques i socials.

Cal començar ja a esbossar quins poden ser els elements aglutinadors, a partir de l’estudi socioeconòmic, però també cultural. Cal avançar des de ja en la construcció de relats, primer de desgast després de contraprojecte. I més enllà? Segurament una fórmula possible seria, arribats a aquest punt, una proposta del tipus plataforma programàtica de N punts

Primers passos

Fins aquí la diarrea mental… segurament siguin reflexions ja fetes per molts i també compartides, potser no aporten res i és un mer exercici de politòleg amateur o un exercici d’heretgia podemita. En tot cas, encara que només serveixi per motivar i compartir ja val. Si a algú li ha semblat interessant comparteixo alguns dels passos més immediats que al meu entendre caldria engegar en el si dels moviments socials de Sant Cugat:

• Cal transcendir les dinàmiques pròpies de cada col·lectiu, fomentar el debat entre uns i altres, la coneixença i compartir reflexions amb un horitzó compartit, encara que difús. Ha de servir per facilitar la sortida de la zona de confort i les resistències particulars.
• Cal engegar urgentment dinàmiques de formació política en diversos àmbits, des de la gestió, el coneixement d’experiències enriquidores i ampliar la formació política de fons.
• Cal un espai ampli i obert per fomentar el debat sobre aquestes qüestions, vèncer les reticències internes i socialitzar una visió compartida, també transcendint pròpiament col·lectius i moviments. Espais de debat que no poden ser esporàdics ni autoreferencials.
• Finalment, cal plantejar el rol d’entitats i projectes perifèrics i quines apostes cal enfortir per armar-nos per a la construcció dels relats necessaris.