El triangle socialista de Lebowitz

alternativa_socialista_0Resum personal del primer apartat del llibre «L’alternativa socialista: el veritable desenvolupament humà» de Michael A. Lebowitz (Edicions del 1979)

Abans d’entrar a parlar del triangle socialista cal destacar una observació que ens fa l’autor en la introducció del llibre. Per entendre la perpetuació del capitalisme cal que el plantegem com un sistema orgànic, com a sistema que s’autorenova. En paraules de Marx es tracta d’una «estructura social, en la qual totes les relacions coexisteixen simultàniament i es donen suport mútuament». Aquesta perspectiva en que tant la producció com la distribució i el consum es reforcen mútuament asseguren la reproducció del capitalisme com a sistema orgànic, és a dir, «el captialisme no és tant sols un sistema de producció sinó també de reproducció» de si mateix. Com deia Marx el capital tendeix a produir la classe treballadora que necessita i la classe treballadora és qui reprodueix al capital.

Sobre aquesta premissa Lebowitz reprèn la idea de Mészaros que «l’alternativa socialista requerix la reconstitució radical de la dialèctica de producció-distribució-consum». A aquesta qüestió respon la proposta del triangle socialista: riquesa de les persones, producció de persones i societat solidària

La riquesa de les persones

En aquest primer vèrtex del triangle Lebowitz recupera les observacions de Marx sobre mecanismes d’ampliació de la creació de riquesa d’origen social; que en el capitalisme s’atribueixen directament al capital. El primer d’ells, l’increment de riquesa produït per la cooperació de treballadors respecte el treball aïllat («treball combinat»), el segon, el llegat històric de generació rere generació en coneixements, maquinària i innovació que mica en mica permet incrementar la productivitat del treball.

La forma de trencar l’apropiació d’aquests avançaments socials per part del capital i permetre’n la distribució equitativa dels beneficis que produeix és la ja coneguda proposta de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció. Sota aquesta premissa, ambdues formes socials d’increment de la productivitat retornen en tots els sentits a la pròpia societat que els desenvolupa.

Finalment, l’autor reflexiona sobre el concepte de riquesa i l’amplia més enllà del concepte de riquesa material. Recuperant a Marx diu: «què és la riquesa sinó la universalitat de necessitats individuals, capacitats, plaers, forces productives, etc., creades mitjançant l’intercanvi universal?». Finalment conclou: «La riquesa veritable és el desenvolupament del potencial humà».

La producció de persones

Aquest segon vèrtex el comença recuperant un apunt crític de Marx contra el socialisme utòpic de la seva època, però de gran vigència avui en dia. El socialisme utòpic proposava «que si canviem les circumstàncies de les persones ( com ara creant noves estructures, noves comunitats, etc. i inserint-hi les persones), aleshores esdevindran persones diferents per elles mateixes». Per contra senyala Lewobitz -citant a Marx- que aquest plantejament oblida les persones realment existents, i que són aquestes persones qui canvien les circumstàncies i que es canvien a elles mateixes en el procés. Posa, doncs, en primer pla l’acció dels subjectes.

De forma anàloga el ser humà es desenvolupa en la seva pràctica quotidiana, tant productiva, com reproductiva. Així doncs el desenvolupament en el si d’una societat capitalista amb pràctiques mediades pel mercat i l’interès privat tant en la producció com en el consum i les relacions socials en general contribueix al que descriu com «buidament complet», a la «alienació total» o a la «degeneració del cos i la ment» del treballador.

Plantejant l’alternativa, Lebowitz planteja que és necessari desenvolupar les potencialitats creatives i la cooperació, objectiu que només és possible en una societat sense una estructura alienada de control que s’imposi als individus. Així doncs els intercanvis productius i distributius han d’estar sota el control dels productors associats. Cada aspecte de la producció ha de ser lloc per la presa de decisions col·lectives, cooperant conscientment els treballadors en els centres de treball i en les seves comunitats, com a tasca col·lectiva i no sota dictàmens de tècnics i especialistes.

La societat solidària

Finalment, cal assegurar que el fruit del treball precedent pertany a tothom i no a un grup limitat. Per això l’autor critica el principi de l’interès propi, promulgat per Adam Smith com essencial per no «dependre de la benevolència» dels altres. Lewobitz critica aquest principi tant en la societat capitalista (interès propi dels propietaris), com en les cooperatives i en el socialisme (distribució d’acord amb el treball).

Així doncs mantenir l’interès propi com a palanca en cap procés de construcció socialista és inviable: «L’orientació particular infecta tots els costats del triangle socialista». En oposició a la separació de l’home dels altres éssers humans contraposa l’existència d’un «ésser comunitari» defensat per Marx.

La societat solidària és doncs el pressupòsit de l’activitat productiva, una activitat que es du a terme conscientment i col·lectivament per satisfer les necessitats dels altres. Aquest «caràcter comunal» de la producció ens permet avançar de l’intercanvi de valors a la producció determinada per necessitats i objectius comuns.

Julià Mestieri – @julimestieri